Estimada vida (Alice Munro)

Ahir vaig acabar de llegir Estimada vida d'Alice Munro. Em fa vergonya admetre que feia molt de temps que no llegia en català per raons que no se sustenten. Vaig decidir aquesta lectura arrel d'una entrada al blog d'Enric Iborra: La serp blanca. Enric Iborra va ser professor meu de Literatura Universal en segon de batxillerat (2011) i el seu blog és una de les meues lectures habituals. En l'entrada esmentada, Iborra parla molt favorablement d'Estimada vida i apunta que la traducció de Dolors Udina és excel·lent. Fiant-me d'estes recomanacions vaig decidir comprar el llibre i tirar-li mà.

Estimada Vida és una col·lecció de quinze històries curtes: les deu primeres són relats ficticis, mentre que les cinc últimes, com diu l'autora "no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida".

Doncs bé, com apunta l'autor de La serp blanca, Munro s'aventura amb profunditat en la vida dels protagonistes de les històries i més especialment en els seus secrets. Els secrets més profunds i complexos que componen la vida de les persones, aquelles experiències que amaguem en la memòria i que, a poc a poc o de sobte, assalten els nostres pensaments quotidians. L'autora analitza aquests secrets no sols en les vides dels personatges ficticis de les primeres històries, sinó també en les últimes, on parla de moments de la seua infantesa i joventut. 

Els temes que componen els relats són diversos, encara que molts són recurrents: el sexe i la infidelitat, l'amor o el desig de romanticisme, la mort i la vellesa, la culpa, l'orgull o els defectes físics que marquen la vida de les persones. En Arribar al Japó, el primer relat, la protagonista viatja en tren amb la seua filla menuda. Greta és una poetessa casada, però amb el desig de viure aventures romàntiques alternatives. Enduta per aquesta passió, deixa de banda les seues obligacions maternals. No sent Greta culpa? remordiments? sols breument, sols fins que una altra aventura amorosa se li fica davant. Munro no pretén (o això em sembla) que jutgem els seus personatges, sinó que ens exposa les seues complexitats, les seues irracionalitats, si ho podem dir així. Les passions i els desitjos que superen a la raó i que són, per als que ho vegem des de fora, senzillament inexplicables. 

No vull comentar una per una les històries, perquè crec que no té massa sentit revelar els detalls més importants. Però m'agradaria citar alguns fragments que fan referència a aquests sentiments que composen els temes principals dels relats:

"Pel que fa a mi, vaig sentir el mateix que en marxar d'Amundsen amb el tren que emportava encara atordida i plena de descreença. Res no canvia realment en l'amor" 

"Finalment la Isabel els havia deixat. Van dir "deixat", com hi ho hagués fet expressament. [...] Realment, la buidor en el lloc que havia deixat ella era astoradora. [...] Havia existit i ara no existia. Gens ni mica, com si no hagués existit mai. [...] I poc després es va trobar al carrer, simulant que tenia una raó tan normal i bona com tothom de posar un peu davant de l'altre".  

"L'important és ser feliç -em va dir-. Passi el que passi. Intenta només això. Tu pots. Cada cop serà més fàcil. No té res a veure amb les circumstàncies. No et pots imaginar que bé que va. Ho acceptes tot i llavors la tragèdia desapareix. O en tot cas la tragèdia s'alleugereix, i tu continues endavant, transitant tranquil·lament pel món". 

"I llavors vaig pensar que el simple fet de viure prou temps fa que desapareguin els problemes. Et situa en un club selecte. Siguin quines siguin les teues incapacitats, el fet de viure molts anys les elimina en gran mesura. Amb el temps, totes les cares hauran patit, no només la teva".