Ja fa unes setmanes que acabí de llegir La llavor immortal: els arguments universals en el cinema (1995). El tenia comprat de feia ja un any o així, però no m'havia fet l'ànim de llegir-lo fins ara. Me'l va recomanar la meua tutora del TFG (Treball Final de Grau) i no m'ha decebut.
Balló i Pérez fan un gran i laboriós treball tractant de delimitar els arguments universals del cine (però també del teatre i de la literatura). El primer que em va cridar l'atenció va ser la graaaan quantitat de referències cinematogràfiques, és increïble. Tot i això la lectura no se'n fa res pesada, els autors aconsegueixen una continuïtat entre capítols i entre arguments que converteixen un assaig sobre històries en una història per sí mateixa.
El llibre està estructurat en capítols, cada un destinat a explorar un argument universal. A partir d'un text que els autors han considerat fonamental per a la creació i universalització de la història, es van dibuixant les diferents ramificacions que el cinema ha construït a partir d'eixa base. Per exemple, a partir de l'Antígona de Sòfocles es presenten diverses trames, com la pietat femenina o la contra a la llei de l'Estat modern.
M'he donat compte (tampoc és un gran descobriment) que els capítols que més m'han agradat han sigut aquells que parlen dels arguments / pel·lícules que més m'agraden. En el meu cas, els temes que m'atrauen més són: El conocimiento de sí mismo: Edipo, La creación de vida artificial: Prometeo y Pigmalión i El descenso al infierno: Orfeo. M'ha resultat curiós llegir sobre el coneixement d'u mateix, ja que últimament estan molt de moda els mind-game films: pel·lícules on l'ordre pot ser no lineal, els personatges no són el que pareixen i l'espectador ha de reconstruir la història per trobar-li el sentit: observem Memento (Christopher Nolan, 2001), Origen (Christopher Nolan, 2010) o Shutter Island (Martin Scorsese, 2010). En aquests films, s'ha de dir, s'entremescla aquest argument amb el de El ser desdoblado: Jekyll y Hyde.
Els arguments / capítols que menys m'han agradat (no per altra cosa que no pels gustos propis per eixe tipus d'històries) són: La venganza: la Orestíada i Lo viejo y lo nuevo: El jardín de los cerezos.
En definitiva, és un llibre molt treballat i molt complet. Amè i agradable de llegir. És un llibre per als amants de les històries immortals, històries líquides que es poden trobar al cine, a la literatura, al teatre o a la vida mateixa. És bonic anar llegint i apuntar exemples propis que s'integren en els arguments citats o llegir una altra cosa i pensar en quin capítol hi encaixaria.
El llibre està estructurat en capítols, cada un destinat a explorar un argument universal. A partir d'un text que els autors han considerat fonamental per a la creació i universalització de la història, es van dibuixant les diferents ramificacions que el cinema ha construït a partir d'eixa base. Per exemple, a partir de l'Antígona de Sòfocles es presenten diverses trames, com la pietat femenina o la contra a la llei de l'Estat modern.
M'he donat compte (tampoc és un gran descobriment) que els capítols que més m'han agradat han sigut aquells que parlen dels arguments / pel·lícules que més m'agraden. En el meu cas, els temes que m'atrauen més són: El conocimiento de sí mismo: Edipo, La creación de vida artificial: Prometeo y Pigmalión i El descenso al infierno: Orfeo. M'ha resultat curiós llegir sobre el coneixement d'u mateix, ja que últimament estan molt de moda els mind-game films: pel·lícules on l'ordre pot ser no lineal, els personatges no són el que pareixen i l'espectador ha de reconstruir la història per trobar-li el sentit: observem Memento (Christopher Nolan, 2001), Origen (Christopher Nolan, 2010) o Shutter Island (Martin Scorsese, 2010). En aquests films, s'ha de dir, s'entremescla aquest argument amb el de El ser desdoblado: Jekyll y Hyde.
 |
| Jeckyll i Hyde i el coneixement d'un mateix a través de l'amnèsia en Shutter Island (2010) |
Els arguments / capítols que menys m'han agradat (no per altra cosa que no pels gustos propis per eixe tipus d'històries) són: La venganza: la Orestíada i Lo viejo y lo nuevo: El jardín de los cerezos.
En definitiva, és un llibre molt treballat i molt complet. Amè i agradable de llegir. És un llibre per als amants de les històries immortals, històries líquides que es poden trobar al cine, a la literatura, al teatre o a la vida mateixa. És bonic anar llegint i apuntar exemples propis que s'integren en els arguments citats o llegir una altra cosa i pensar en quin capítol hi encaixaria.
 |
| Es poden apreciar diversos paral·lelismes entre Breaking Bad (Vince Gilligan, 2013) i Macbeth, englobats en l'ànsia de poder |
Hola!
ResponEliminaEste llibre reunix dos coses que m'agraden molt: històries clàssiques com Èdip, Odissea, Faust, Macbeth i el cine. Els autors relacionen unes 900 pel·lícules amb unes vint històries clàssiques, relacionar vol dir que estes pel·lícules basen els seus guions en les històries i afortunadament, també, te les recorden i t'ho expliquen. Un deu.
ResponEliminaM'alegre molt que t'haja agradat, és un llibre molt especial, completíssim i que es llig amb molta facilitat. Els autors han fet una faenassa d'investigació i per als amants del cine, de la literatura o del teatre, és una gràcia poder llegir i descobrir alguns dels arguments universals dels relats que veiem i escoltem diàriament. Moltes gràcies per comentar!
Elimina