divendres, 26 de febrer del 2016

Cinco horas con Mario (Miguel Delibes)

El dilluns vaig acabar de llegir Cinco horas con Mario (1966), per recomanació de ma mare. Fa molts anys va llegir el llibre i va anar a veure l’obra de teatre protagonitzada per Lola Herrera i li va encantar.

La novel·la és en major part un diàleg amb el seu marit mort al taüt. Ella sola va repassant les línies subratllades de la bíblia del seu home i, a partir d’estes reflexions, va recordant-li com ha sigut la seua vida en comú.  Carmen li recorda a Mario totes les seues desgràcies conjugals a través d’un llarg monòleg on es reflecteixen totes les obsessions i frustracions de la protagonista.


M’ha agradat molt la lectura pel contingut i per l’estil. A través de les narracions de Carmen sobre el caràcter i l’actitud del seu marit, ens fem una imatge d’ell però també d’ella, de la seua incultura, dels seus prejudicis i dels seus somnis truncats per culpa de la seua relació.

En el pròleg de l’edició que me comprí (Austral) s’explica que l’autor en un principi va pensar d’escriure la novel·la en tercera persona, però ho va deixar estar perquè se li notava massa la predilecció pel personatge de Mario i la mania al de Carmen. El resultat de fer aquestes descripcions a través d’una descripció completament subjectiva per part de la protagonista és un complet encert, ja que té com a resultat la construcció d’un personatge completíssim (Carmen) que, per molts adjectius negatius que li vulguem atribuir, també té un gran transfons cultural, educatiu, etc. Que expliquen moltes de les seues actituds.

Així, la novel·la se basa en la construcció dels dos personatges a través de grans repeticions que posen en relleu aquestes obsessions de Carmen, la incomunicació matrimonial i la impossibilitat d’entendre els principis, valors, pors i ambicions de la parella després de tants anys.

Sé que té arguments diferents, que no és el mateix, etc. Però després de llegir Cinco horas con Mario he recordat l'argument de la pel·lícula "45 años": un matrimoni du 45 anys junts i de sobte, però a poc a poc, van sorgint pors, cels, vells ressentiments, antics records que fan trontollar l’estabilitat del matrimoni. Amb molta més subtilitat, això si.


Lola Herrera en la representació teatral de Cinco horas con Mario

2 comentaris

  1. Jo vaig llegir el llibre ja fa molts anys i el que recorde és un llibre molt intens, molt impactant, un llibre dels que recordes per a sempre perqué és un llibre que exposa totes les emocions que trau la dona davant el taüt del seu home, pero no unes qualsevols emocions sino molt intenses, repetitives algunes d'elles, pero que te manifesta que han format part de la seua vida d'una manera continua encara que hagen passat anys des del fet que les va ocasionar.Tot això en la vida d'una dona normal i corrent i d'uns fets normals i corrents i realment m'ho creia, Miguel Delibes ho presenta d'una manera totalment creïble ( és una de les coses més importants per a mi al llegir un llibre o veure una pel.lícula: que me la crega).
    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Vicent! De nou, gràcies pels teus comentaris.
      Si, és cert, Cinco horas con Mario és un llibre d'emocions concentrades. Emocions intenses però alhora completament quotidianes. En el llibre "Una habitación propia" de Virginia Woolf que vaig llegir fa uns mesos es feia referència a eixa necessitat que comentes de que el lector es crega el que li estan contant, l'autora ho denomina "integritat" i és per a ella una de les característiques principals d'una bona novel·la :)

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall