El diumenge passat
vaig acabar Cims borrascosos (1847), d'Emily Brontë. Després de Jane Eyre, tenia moltes ganes de llegir la novel·la de la segona germana Brontë. La
veritat és que m'ha sorprès molt favorablement. Tenia el prejudici de que fóra
farragós, obscur, lent... Ha sigut una lectura ràpida i sí, obscura. Això
de que és la novel·la romàntica per excel·lència ho havia entès d’altra manera.
Pensava que era una història d’amor més bé nyonyo i no.
Que quede clar que el
llibre m’ha agradat i molt. M’agrada molt el gènere romàntic (ara sé que es
referien a aquesta definició del terme), és a dir, subjectivisme, passions
descontrolades, atmosferes quasi paranormals en alguns casos, el culte a la
natura, la llibertat de l’esperit... (+ info sobre el romanticisme europeu
ací).
No he vist cap de les
adaptacions cinematogràfiques que s’han fet, però puc endevinar pels
fotogrames que he vist que coincideixen en l’estètica tètrica i lúgubre del llibre. Puc entendre que la pel·lícula resulte massa llòbrega i tancada. Abans he dit que no és una història d'amor nyonyo, perquè no ho és. Els personatges actuen a partir d'emocions intenses: odi, venjança, rencor, enveja, etc. Els sentiments positius purs no existeixen en la història, més que en alguns moments puntuals.
Un dels aspectes que
més m’han agradat de la lectura ha estat l’estructura. Aquesta es construeix a
través d'una narració de tota la història de les famílies implicades a un
nouvingut. Aquesta narració, però, també inclou altres narradors que conten les
seues experiències per a complementar la subjectivitat de la narradora
principal. Per tant, a vegades ens trobem en una narració dins d’una narració
dins d’una narració.
M’ha agradat més que
Jane Eyre? Potser, esperaré a que passe un temps per prendre una decisió
definitiva. Actualització: ha passat un temps i sí, Cims borrascosos m'ha agradat més que Jane Eyre: la història, els personatges, l'atmosfera, la narració... creen tot un món a part i màgic.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada