La campana de vidre (Sylvia Plath)

He llegit estos últims dies La campana de vidre (1963) de Sylvia Plath. M’ha sigut impossible trobar-lo en català, així que l’he llegit en castellà. El llibre ha sigut com una bufetada en la mà oberta i unes quantes punyalades a la panxa.  Vaig apuntar-me’l a la llista de pendents després de que el mencionaren en un capítol de Gilmore Girls. Per cert, ací teniu la llista dels 339 llibres que es mencionen en esta sèrie.

La novel·la és en part autobiogràfica (Plath va sofrir depressió i va acabar suïcidant-se després d’escriure grans poemes i aquest llibre). La protagonista és una jove estudiant que viatja a Nova York durant els anys quaranta-cinquanta mitjançant una beca d’estudis. Al principi, Esther és una triomfadora: una jove de poble vivint la vida de la gran ciutat, treballant en una revista, anant de festa, etc. Però a poc a poc i de repent alhora es queda sense expectatives, es tanca en els seus pensaments i cau en depressió.

La història de la protagonista en el manicomi és esfereïdora, ja que aleshores encara es gastava el tractament per electroxoc  i estar malalt mental es considerava un gran estigma (per al malalt i per a la família), bo, hui encara passa això. El llibre també tracta temes com la visió de la sexualitat en l’època, aspecte molt important per a Esther, qui es creu realment lliure la primera vegada que utilitza un preservatiu.

Molts passatges són incomprensibles vistos des de fora. Amb alguns em puc identificar. És una novel·la claustrofòbica, que quan acabes de llegir-la te quedes com si t’hagueren pegat una pallissa. Però m’ha agradat. És com caure a un abisme on no podem veure el fons.

“Gateé de nuevo hasta la cama y me tapé la cabeza con la sábana [...] enterré la cabeza bajo la oscuridad de la almohada y simulé que era de noche. No veía razón para levantarme. No tenía ningún objetivo".

“Quería decirle que sin tan sólo algo anduviera mal en mi cuerpo sería magnífico, preferiría que algo funcionara mal en mi cuerpo a que funcionara mal en mi cabeza, pero la idea parecía tan complicada que no dije nada".

“Porque donde quiera que estuviera sentada –en la cubierta de un barco o en la terraza de un café en París o en Bangkok- estaría sentada bajo la misma campana de cristal, agitándome en mi propio aire viciado".

- Ser humà és el més dur que mai he hagut de fer.
- Jo igual.