divendres, 27 de maig del 2016

Al far (Virginia Woolf)

Aquesta setmana he llegit Al far (1927) de Virginia Woolf. D’aquesta autora ja vaig llegir Una cambra pròpia i em va encantar. Després de l’assaig, volia provar amb una de les seues novel·les. El primer dia em va costar molt acostumar-me a l’estil de l’escriptura, però després es converteix en una lectura molt fluïda. Ara m’explique.

La novel·la és totalment introspectiva: els fets reals, externs, són secundaris. El que predomina són els pensaments, reflexions i percepcions dels personatges. De la mateixa manera que nosaltres podem estar parlant amb algú o cuinant, però el nostre cap està en un altre lloc o analitzant la situació i no fent quasi cas al que t’estan dient o al que estem fent, Woolf experimenta amb els personatges el discurs de la seua vida interior, posant en segon lloc la realitat palpable.
“Cuando estaba sola podía ser ella misma. Y últimamente sentía a menudo la necesidad de... pensar, aunque ni siquiera se trataba de eso, lo único que necesitaba era estar sola y en silencio. La existencia y sus ruidosos, expansivos y rutilantes quehaceres se evaporaban y todo se reducía, con una especie de solemnidad, a ser ella misma: un núcleo de oscuridad con forma de cuña e invisible para los demás […] Y aquél ser, una vez desprovisto de todo los superfluo, era libre de vivir las más extrañas aventuras”.
“¿Quién sabe lo que somos y lo que sentimos? ¿Quién lo sabe incluso en los momentos más íntimos? ¿Es eso conocimiento? […] ¿Acaso no somos más expresivos cuando callamos?”

Què és més bonic: la història del llibre o les flors de ma mare? No ho sé!

















Igual que en el llibre de la ressenya anterior, Al far també toca el tema del pas del temps i de la seua subjectivitat. Tot i que el temps flueix incessantment, hi ha moments que són eterns, que es queden perfectament gravats en la memòria com fotografies en moviment, intactes als anys i als seus protagonistes.

El llibre està dividit en tres parts: la primera descriu la situació d’una família nombrosa que acull convidats intel·lectuals (es tracten les seues tensions, la seua amistat...); la segona no té història, sinó la creació d’una atmosfera de soledat, buidor i nostàlgia (ja que es descriu la mateixa casa on vivien els protagonistes però deu anys més tard, quan no hi viu ningú). En la tercera part, la família torna a la mateixa residència i fa front a les absències i a les velles discussions. La novel·la m’ha agradat sencera, però la segona part m’ha sorprès moltíssim: és increïble com, pràcticament sense personatges, només descrivint llums, sorolls, textures, es pot crear una atmosfera tan efectiva.
“La belleza y la quietud se daban la mano en el dormitorio [...] ni siquiera el curiosear del viento y el leve husmear de la pegajosa brisa marina, que rozaban, resoplaban y repetían una y otra vez las preguntes: ¿Os marchitaréis? ¿Pereceréis?”.
En definitiva, ha sigut un descobriment. No obstant això, és una novel·la que requereix paciència per tal de poder assaborir-la, així que no desespereu en les primeres pàgines i deixeu-vos endur pel temps de la història, pels seus personatges i per les seues vides interiors, us sorprendreu identificant-vos amb les seues preocupacions i reflexions.


2 comentaris

  1. Tot els llibres que he llegit per haver-los recomanat m'han agradat, pero el d'Al far, gens ni miqueta, ja sé que no para bonic dir açò d'una escriptora tant reconeguda, pero no l'he pogut acabar, no li veig la gràcia al llibre. Dic jo que qui escriu un llibre l'ha de fer mínimament atractiu per als lectors. On està la gràcia del llibre ?

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat que és un llibre difícil i que has de posar-li moltes ganes, però m'ha agradat per com és de diferent: com canvia la perspectiva de sempre d'exposar els fets i els diàlegs i mostrar la corrent de pensament dels personatges. Provaré més endavant en La senyora Dalloway, de la mateixa autora, a veure què tal.

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall