dissabte, 18 de juny del 2016

La mort a Venècia (Thomas Mann)

No sé si és perquè no l’he acabat d’entendre o perquè he estat tan nerviosa i agobiada els últims dies que no he pogut disfrutar-la. O una mescla de les dos. El cas, he llegit La mort a Venècia (1912) de Thomas Mann. És una novel·la curteta, de poca acció i de molta introspecció i, sentint-ho molt no l’he acabat de pillar.

És cert que l’escriptura és fluïda i el vocabulari increïblement extens i precís, però la història i el protagonista no m’han dit massa. És cert que es juga amb un gran nombre de simbolismes i es treballen molt els contrastos, les contraposicions, no obstant això no sé, crec que algú hauria d’explicar-me-la i dir-me què té d’especial perquè siga una obra tan reconeguda, perquè estic segura que té més molla que la que jo li puga traure.



La novel·la gira entorn a Aschenbach, un escriptor alemany que se’n va de vacances a Venècia. Allí, buscant inspiració i refugi de la seua crisi personal, es veu arrossegat per una gran passió per un adolescent polonès de catorze anys. Ja, dóna un poquet de grima, si pensem que el protagonista té uns cinquanta anys. En la ciutat italiana, Aschenbach es troba cada vegada més encapritxat del jove, mentre que una desconeguda plaga va arrasant amb la població.

El llibre és la història de la decadència de la glòria del protagonista i de la ciutat: un per una passió impossible i l’altra per l’avanç inexorable de d’infermetat. També és el recorregut per les qüestions artístiques que es planteja Aschenbach i la seua crisi personal: l'envelliment i la urgència per trobar i viure noves aventures excitants.

Bo, ho deixe a les vostres mans i si l’heu llegida i em voleu comentar alguna cosa que canvie el gust agredolç que m’ha deixat la novel·la, endavant.
“Perquè la bellesa, Fedre, i només ella, és amable i visible alhora: ella és –tinges-ho ben en compte- la sola forma de l’espiritual que els nostres sentits poden copsar i suportar”.
Fotograma de l'adaptació cinematogràfica dirigida per Luchino Visconti (1971)

Per cert, sabeu que podeu navegar pels canals de Venècia amb el Google Maps?

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall