Últimament he
llegit poquíssim, buscar pis i mudar-me a Barcelona ha sigut una odissea digna
d'una pel·lícula d'acció o terror (segons quin pis anava a visitar). Així, la
meua única lectura de les últimes setmanes ha sigut La veritat sobre el cas
Harry Quebert, de Joël Dicker. Ha sigut un bon llibre per allunyar-me de l'estrès
del dia a dia.
La novel·la va
ser el gran best seller de fa uns quants anys i jo l’he conegut gràcies al blog “El que llegeixo”. Tenia ganes d’una història que m’enganxara com ho va fer Perdida
fa un parell d'estius. La veritat sobre el cas Harry Quebert va sobre un
escriptor que s'assabenta que un antic professor i amic va tindre una relació
amb una adolescent fa trenta anys i que aquesta joveneta va ser assassinada
aleshores. Marcus, el protagonista, es desplaça al poblet on va començar tot i
es posa a investigar. Prompte es troba amb tota una sèrie de personatges amb aspiracions
frustrades, secrets inconfessables i moltes, moltes sorpreses.
El llibre està
molt bé per passar l'estona: molts girs a la trama, un repertori de personatges
variat i ben relacionat, etc. No es una gran novel·la, però es deixa llegir amb
molta facilitat i distreu molt. No obstant això, no he trobat alguns dels
element que m’agradaren tant en Perdida: m’han faltat emocions, intensitat. M’han
sobrat casualitats impossibles. A més, envidie la memòria dels habitants del
poble on passen els fets, quin prodigi recordar tots els detalls d’un dia de
fa més de trenta anys!
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada