Anatomia de les distàncies curtes (Marta Orriols)

De tant en tant necessite com l'aire una lectura que em faça sentir en casa, que m’embolcalle amb tendresa, però amb una dosi justeta de conflicte, per fer-la més interessant. He descobert Marta Orriols (Sabadell, 1975), que per certes circumstàncies m'ha acompanyat  cada dia del mes d’abril. Anatomia de les distàncies curtes (2016) és, per ara, l’únic llibre publicat d’aquesta autora catalana, i és una xicoteta delícia.

Anatomia de les distàncies curtes és un recull de relats curts que parlen des de la quotidianitat, des de la quotidianitat alterada, més ben dit. Orriols parteix de situacions del dia a dia, dels lligams més estrets que compartim (els nostres pares, els nostres germans, les nostres parelles) per construir històries aparentment senzilles sobre xicotets actes d’heroïcitat, o de covardia, a l’hora d’enfrontar-nos als problemes que se’ns presenten. L’autora parla d’infidelitats i de parelles allunyades de la passió inicial, de dilemes que tenen el poder d’alterar les vides dels personatges i de descobriments personals que trenquen esquemes vitals.

Tenim, per exemple, una dona que, després d’una ruptura, descobreix la seua inclinació sexual; unes bessones marcades per sempre per un accident de trànsit; una estudiant de medicina que vol provar-se a si mateixa que pot reeixir en aquest camp; o una mare i una filla amb problemes de comunicació. En molts contes es toquen temes sensibles (morts, desgràcies, avortaments) que en unes altres mans es podrien haver convertit amb massa facilitat en històries lacrimògenes. Orriols, però, condueix cada una de les trames amb molta cura i infinita delicadesa, perquè tot el que li quede al lector siga una punxadeta al cor i una sensació de tendresa i estima a l’estómac. No trobem un excés de dramatisme, ni floritures estilístiques, ni històries èpiques, sinó unes finestres estretes a través de les quals observem, com a bons voyeurs, les converses, pensaments i accions més íntimes de persones com nosaltres.

En general, els relats adopten un punt de vista femení, independentment de si els protagonistes són dones o homes: l’empatia, el reconeixement de la sensibilitat aliena (fins i tot cap a un llamàntol), la sensualitat i el tedi i la bellesa de la rutina impregnen les pàgines d’aquest recull. A mi m’ha semblat una proposta molt nostàlgica, m’ha fet sentir com si estiguera a casa i m’estigueren cuidant i mimant enmig d’una remor compassada. Els contes que m’han emocionat més han sigut Tots els colors, que parla de l’autodescobriment, Sísif a la novena planta, que planteja la complicada tasca de prioritzar els diferents aspectes de la nostra vida, i Estratègies de comunicació, sobre com entendre’ns a pesar de les diferències. Aquest últim m’ha colpit intensament.

Posar en valor la quotidianitat i les persones corrents ha sigut, crec, la principal tasca de Marta Orriols a Anatomia de les distàncies curtes, un objectiu que ha assolit amb mèrits. Amb un estil senzill, que no simple, l’autora és un bon exemple per demostrar que la bona literatura es distingeix pel com i no pel què. Si un llibre tinguera el poder d’abraçar físicament al lector, seria aquest.

Aquests són girasols

Llig-lo si... vols passar una estona molt agradable
Fuig si... vols allunyar-te de la quotidianitat

El amor molesto (Elena Ferrante)

Ara ja em feia un poquet de vergonya dir que no havia llegit res d’Elena Ferrante, l’autora italiana que ha emocionat lectors d’arreu del món especialment amb la seua tetralogia de les dues amigues. He començat pels inicis, amb la seua primera novel·la, El amor molesto (1992), que es pot trobar en un recull titulat Crónicas del desamor, juntament amb dues altres novel·les, o en un volum independent.

La protagonista de la novel·la és Dalia, una dona en la quarantena que torna a Nàpols, la seua ciutat natal, després de la mort prematura de la seua mare, Amalia. Dalia, marcada per una infància farcida de violència domèstica, estretors econòmiques i una relació complicada amb i entre els seus pares, es proposa descobrir què va passar durant els últims dies de la vida de la mare, les circumstàncies de la seua mort, com era la seua existència, qui era realment. A través de diversos personatges –la veïna tafanera, l’amic del barri, un home envoltat de records que fan mal– anem descobrint el passat de mare i filla.

Confesse que m’he sentit perduda durant gran part de la lectura, em perdia en les anades i vingudes en el temps, en la complexitat dels personatges i en les confessions que es van soltant a poc a poc. Em sentia hipnotitzada, per altra banda, per l’estil, que m’embolcallava i que contrastava en la duresa de la història, en el fàstic que l’autora pretén que sentim en alguns passatges. Nàpols conforma un personatge essencial més en la novel·la: ens trobem davant d’una ciutat asfixiant, un ambient brut, recarregat, angoixant, jo me l’he imaginat, fins i tot, apegalós, ple d’ombres i carrerons estrets. Aquesta atmosfera reforça l’ansietat de Dalia, el seu descens cap als inferns, els obstacles que ha de travessar per arribar a una conclusió sobre el final de la seua mare. La cruesa de la història també es veu reflectida en tot un ventall de fluids corporals (regla, sang, suor, semen) que ressalten la salvatgia, o naturalitat, dels actes que es descriuen.

Els personatges d’El amor molesto no estan tallats a base de cap patró, no són bons ni dolents, sinó complicats, plens de secrets i turmentats per traumes originats dècades enrere. Dalia, per exemple, se’ns presenta com una persona racional, perfectament normal, però l’anem acompanyant en la seua caiguda en espiral, en el seu retorn al passat i en les seues reflexions sobre una de les qüestions elementals de l’obra, això és, sobre la seua identitat. Com s’apunta en el pròleg del recull, com a lectors ens podem arribar a preguntar sobre l’estabilitat mental dels personatges, perquè els veiem constantment despullats de les convencions socials a què estem més acostumats, que refinen i igualen respostes i actituds.

Ferrante explora el cau de les obsessions infantils, d’aquells monstres que ens habiten durant els primers anys, invisibles per als grans, i que modelen el camí cap a l’adultesa. M’ha interessat, sobretot, la manera de descriure el vincle extremadament complex entre mare i filla, com es veuen l’una en l’altra, com viuen dins de l’altra, com es devoren l'una a l'altra. M’ha agradat l’inici de la novel·la i la seua resolució, però el cos m’ha confós massa i l’ambient tan obscur ha sigut excessivament sufocant per a mi. Vaig viure una experiència similar amb la lectura de Nada, de Carmen Laforet, que exposa una realitat familiar i urbana amb característiques compartides. Llegiu El amor molesto per la valentia de l’autora de tocar uns temes tan complexos amb un estil impecable, no entreu si no voleu sentir-vos bruts en l’acabar-la.

“Tal vez, finalmente, de aquellos dos días sin tregua solo importaba el trasplante del relato de una cabeza a la otra, como un órgano sano que mi madre me hubiese cedido por afecto”.

Aquesta planta és una bacopa

Llig-lo si... vols sentir-te remogut per una història

Fuig si... prefereixes novel·les lluminoses, alegres

Tiempo de vida (Marcos Giralt Torrente)

La “literatura del jo”, això és, la narració de les vivències pròpies de l’autor a través dels recursos clàssics d’una ficció literària, està molt de moda. Tenim a Lucia Berlin, que tot i haver escrit entre els anys setanta i noranta, va ser fa poc quan va sorgir el boom pels seus escrits. Helen Macdonald és un altre exemple, amb el seu llibre sobre la superació del dol del seu pare. Fins i tot m’atreviria a dir que l’última novel·la de Delphine de Vigan s’emmarca dins d’aquesta tendència. Tiempo de vida (2010), de Marcos Giralt Torrente (Madrid, 1968) és la narració despullada de la relació de l’autor amb el seu pare i la gestió de la malaltia terminal d’aquest.

Giralt Torrente adopta des de la primera línia un punt de vista no ficcionat, el de l’autor que vol escriure sobre el seu pare. L’escriptor planteja en les primeres pàgines la base estilística sobre la que construirà la història, ens prepara per al que serà una obra realista, sense aparents adorns en la trama, un intent metaliterari (escriu sobre el fet d’escriure) d’autenticitat, que ell explica així: “El reto, lo nunca hecho. Hablar por primera vez con la propia voz. Una sensación nueva que aturde: no poder inventar”.

L’obra està dividida en dues parts principals. Durant la primera meitat, l’autor ens parla de la seua infància, joventut i primera adultesa, de la separació dels seus pares i del conseqüent abandó del seu pare pel que fa a les necessitats més bàsiques del fill, tant materials (la falta diners en els moments de més penúria o de regals d’aniversari) com afectives (la manca de converses paternals, l’absència en la quotidianitat). Durant aquestes pàgines, Giralt Torrente fa un recorregut cronològic dels moments clau de la seua vida i exposa la relació conflictiva amb el pare, un vincle marcat per la rancúnia, les crítiques i els retrets, però també per l’anhel d’aprovació i pels intents, no sempre efectius, d’ambdues parts, d’establir un lligam emocional. A la segona part es narra la detecció de la malaltia terminal del pare, totes les gestions necessàries per a fer front a les estades d’hospital i a les cures pal·liatives i l’obertura, davant de l’imminent final, dels sentiments, de les confessions i de les disculpes entre pare i fill.

Si bé els retrats dels dos personatges principals, el pare i el fill, m’han paregut d’allò més complets i realistes, plens de matisos, de llums i d’ombres, l’estil de l’autor m’ha acabat cansant. Davant de la voluntat d’apropar-se a l’objectivitat, de ser el més realista possible, l’escriptura m’ha semblat massa asèptica, allunyada de les emocions que la història requeria. La conseqüència del llenguatge lacònic, quasi fred, ha sigut la del meu allunyament total de la història: anava passant pàgines i no m’importava el que llegia. Les idees es van repetint contínuament, les mateixes elucubracions es reprodueixen sense aportar valor al que ja s’havia explicat abans. Sols he arribat a sentir empatia amb la història al final, que aporta un punt més d’emotivitat que la resta de la novel·la: un cercle que es tanca, una reconciliació preciosa amb ell mateix i amb el seu pare, un aprenentatge sobre la vida i sobre el temps, que mai en sobra.

No em podria atrevir a dir que Tiempo de vida és una mala novel·la, perquè no ho és. Està bellament escrita, el tancament el trobe perfecte i les figures del pare i del fill estan molt ben perfilades. No obstant això, per a mi, ha sigut una lectura avorrida, repetitiva. M’ha estranyat que un dels personatges secundaris, la parella del pare, estiguera tan demonitzat, tenint en compte el propòsit de realisme de l’autor. Entenc que el gust per aquest tipus d’estil depèn del lector. En aquest cas, reconec que no és un llibre per a mi.

“Todo el mundo tiene padres y todos los padres mueren. Todas las historias de padres e hijos están inconclusas, todas se parecen. La vergüenza, los pudores. Los propios y los ajenos”.

Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... aprecies l'honestedat en l'escriptura
Fuig si... no t'agrada que et repetisquen les coses una i altra vegada

El corzo (Magda Szabó)

Tenia moltes ganes de llegir una novel·la així, una història ben rodona, profunda, d’aquestes amb personatges potents i amb molta intensitat en la narració. El corzo (1969), de Magda Szabó (Debrecen, Hongria 1917), ha sigut aquesta lectura que tant esperava.

Tenim com a màxima protagonista a Eszter, una reconeguda actriu de teatre que exposa els seus desitjos més obscurs, la seua rancúnia i la seua malícia a través del seu odi cap a Angéla, una antiga companya d’escola amb qui es retroba quan és adulta. La novel·la és una confessió a l’amant, on li narra tota la seua vida i on li exposa la seua cara més amagada, aquella part de la seua existència, de la seua infància, que no ha contat mai a ningú i que explica la seua personalitat tan canviant i irracional. Eszter li conta a la seua parella com es va criar amb una família d’arrels aristocràtiques, però enmig d’una pobresa anguniosa. Amb un pare molt malalt i amb una mare absolutament atenta al seu marit, Eszter era l’encarregada de fer totes les feies de la llar, de buscar aliments allà on no hi havia i de guanyar diners per poder mantenir la salut del seu pare.

Angéla, a la que tot el seu entorn adorava, filla d’una família benestant, generosa, fràgil i amable, es converteix en la diana dels ressentiments de la protagonista. És l’espill de les seues frustracions, és tot allò que ella no ha pogut ser, és la persona que ha tingut a l’abast tot el que ella no ha pogut tindre. A través del record de la infantesa compartida, dels contrastos entre les dues companyes, comprenem el profund odi que ha anat enverinant la vida d’Eszter i totes les relacions que l’han acompanyat.

L’estructura de la novel·la és un poc confusa al principi, ja que aterrem com a lectors enmig del monòleg de la narradora, amb una llarga llista de noms dels quals no coneixem els lligams que hi ha entre ells. Szabó va voler que l’inici fóra com si ens tiràrem de cap a una piscina, sense necessitat de preparació ni de presentacions. La narració combina el present, on Eszter ja és una dona amb recursos, amb els seus records més àrids. El punt fort d’El corzo, com us podeu imaginar, és el retrat de la protagonista, que a mi m’ha recordat especialment a Scarlett O’Hara: una dona complexa, farcida de contradiccions, amargada per la malícia i corcada per l’enveja, que busca desesperadament poder sincerar-se amb algú, però que no s’hi veu amb forces.

La construcció dels personatges secundaris també és una delícia, sobretot la dels pares. Trobem una adoració total al pare malalt, un amor pur que Eszter no torna a sentir cap a ningú més, i una relació molt especial amb la mare, amb qui se sent a vegades identificada. El lligam paternofilial, amb totes les seues complexitats, està bellament descrit. Com a rerefons de la trama, trobem el context polític de la segona guerra mundial i el comunisme que es va implantar posteriorment a Hongria, una realitat social que s’entreteixeix amb la història personal d’Eszter.

El corzo és una novel·la d’emocions crues amb uns personatges fantàstics, que us quedaran amb vosaltres dies després de passar l’última pàgina. És una d’aquestes lectures que acompanyen, amb les que et pots capbussar i oblidar per un moment tot el que t’envolta. L’edició de minúscula és una preciositat, que combina perfectament amb la força i amb la bellesa de la història Szabó.

“Pobrecita Angéla, con sus manitas, con su botiquín de primeros auxilios, con su bonito andar, qué bonitos debían de ser sus vendajes, con gasas y esparadrapos. Todo el mundo se mostraba siempre cortés con ella; los moribundos, los heridos, procuraban sucumbir por causa de alguna hemorragia interna para no ensuciarle las manos de sangre”.

Aquestes flors són bellis

Llig-lo si... t'agraden els personatges femenins complexos, que no busquen agradar-te

Fuig si... no suportes que algú et conte totes les seues manies i desgràcies

Anatomia d'un engany (Sarah Vaughan)

Últimament estic llegint una sèrie de textos allunyats de la meua zona de confort literària, per temes d’estudis. No vaig ressenyar en el seu moment un llibre juvenil que va passar desgraciadament per les meues mans (Bad boy’s girl, de Blair Holden), però ara m’atrevisc amb Anatomia d’un engany (2018), de Sarah Vaughan.

La novel·la de Vaughan, escriptora i periodista anglesa, és un thriller psicològic i polític que té com a tema principal l’abús sexual i de poder. Un polític britànic, íntim amic del primer ministre i amb una carrera prometedora, es veu involucrat en un cas judicial vinculat amb una relació extramatrimonial que va mantenir amb una companya de treball. Kate, l’advocada de l’acusació, està convençuda de la seua culpabilitat i les línies entre el que és professional i el que és personal es desdibuixen. La muller de l’home acusat ha d’afrontar una part de la seua parella que desconeixia, o que no volia veure.

Quan llisc un llibre de caràcter comercial, que no és molt sovint, és perquè espere entreteniment absolut, no poder deixar de llegir, voler tornar a casa per veure què passarà després. Em va passar això amb Big little lies, de Liane Moriarty, i em passa també amb alguns llibres de ciència-ficció. Aquest se m’ha fet pesat, m’ha costat acabar-lo i, per tant, no ha complit amb la funció bàsica que demane a aquest tipus de literatura. A més, la història presenta diverses deficiències.

En primer lloc, el llibre s’ha venut com la novel·la del #metoo, el moviment de denúncia d’abusos sexuals que va començar a principis del 2018 arran de les múltiples acusacions al productor Harvey Weinstein. Com Vaughan parla de la importància del consentiment i de la impunitat del poder, pareix que ambdues coses encaixen, però no és així. No estem davant d’una història feminista ni reivindicativa, sinó que ha tingut la sort de coincidir amb un moviment que afortunadament està molt present en l’agenda mediàtica. A banda d’aquesta premissa, que pot comportar la creació d’expectatives impossibles, a la trama li falta ritme i coherència, i els personatges perden força i versemblança a mesura que avancen les pàgines.  

Ja podeu intuir que Anatomia d’un engany no m’ha fet gens el pes. És una llàstima, perquè la premissa era interessant, però aquest potencial no s’ha arribat a desplegar. No vull insinuar que no m’ha agradat pel fet de ser una novel·la comercial. Si bé és cert que no l’haguera llegit de manera espontània, admire els autors que creen històries que apassionen un gran nombre de lectors i que creen addiccions amb els seus llibres, de tant en tant m’agrada posar-me en les seues mans. No obstant això, si us trobeu en un moment així, si necessiteu una lectura lleugera, ràpida i amena, us recomane que investigueu millor altres opcions.

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... eres amant dels drames de jutjats

Fuig si... busques una història profunda / entretinguda / ben construïda

Tanta innocència (Pilar Prim)

M’encanta llegir relats, soc de les fermes defensores de què si un conte està ben construït, no té res a envejar a una bona novel·la. Així, quan Pilar Prim (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 1954) que és companya meua en un curs, va comentar que li publicaven un recull de relats, em vaig llençar. Prim és una lectora exigent i, per tant, jo ja esperava que fora un llibre de qualitat. El títol és Tanta innocència (2018).

El recull, d’un total de 117 pàgines, compta amb vint-i-un relats d’extensions variables, trobem històries de mitja pàgina, això és, microcontes, i d’altres de no arriba a la vintena. Prim ha construït una sèrie de fragments de vida en els que explora l’existència més íntima de diverses dones d’edats i entorns diferents: a “Croooc” tenim una xiqueta pensant en el plaer de fer una malifeta, mentre que a “Miss Bombón” una adolescent estalvia per operar-se els pits.

Què esperem de la vida en cada una de les seues fases? I què esperen els altres de nosaltres? L’autora explora les expectatives i les frustracions vitals de les protagonistes, els seus desitjos més amagats, aquelles pors que no es poden confessar ni a elles mateixes. L’anhel irrefrenable de romanticisme, de llibertat, de companyia o de soledat dels personatges, amb els que generalment ens podem veure perfectament identificats. Un aspecte important de tot el conjunt és la voluntat de transmetre els estats d’ànim a través de les olors, del tacte, dels sorolls: una experiència sensorial on tenen especial rellevància les flaires de les flors (hi trobem tot un jardí entre les pàgines de Prim).

La ciutat i el camp són els dos escenaris principals dels relats, sense acabar d’idealitzar cap dels dos. La narració també alterna present i passat, recreant-se sobretot en els records, en moments tendres i dolorosos d’infantesa que marquen les vides dels personatges. L’autora ha posat molt d’èmfasi en descriure diferents lligams familiars (avis i néts, mares i filles i germanes) i les complicitats i complicacions que es creen entre ells. Hi ha cinc relats que m’han agradat especialment: “Flaire d’azalees”, que ens conta un brillant futur frustrat; “Somies l’olor del bosc”, que ens fa reflexionar sobre el que esperem de la vida quan ja hem fet tot el que se suposava que havíem de fer; “Quito-Nova York, fila 23”, que parla sobre una mare i una filla amb molta distància física i emocional entre elles; “Rutina mortal”, una narració ben potent en només tres paràgrafs; i “Una casa vora el mar”, que ens descriu l’ànsia d’una vida pròpia.

A mi m’ha faltat un poc més d’intensitat en els relats, m’haguera agradat que Prim haguera fet un pas més en les històries, ja que a vegades he notat que es quedaven a mig acabar. De totes maneres, aprecie la subtilesa de la narració, els fantàstics personatges femenins que ens ofereix l’autora i la varietat de situacions que presenta. Hi trobareu contes realment inspiradors.

 “Hi ha moments en què necessites viure en la memòria. Entres dins l’escena. Guspires de temps. Instants que hi són i no marxaran mai”.

Aquestes flors són dimorfoteques

Llig-lo si... t'agraden les històries intimistes i l'olor de les flors

Fuig si... busques acció i finals definitius

La uruguaya (Pedro Mairal)

No passa moltes vegades que una novel·la argentina de cent-i-poques pàgines creue tantes fronteres com ho ha fet La uruguaya (2016) de Pedro Mairal (Buenos Aires, 1970). Traduït ja a uns quants idiomes, el llibre de Mairal va ser una de les sensacions literàries de 2017 a Espanya.

La uruguaya narra un dia en la vida de l’escriptor fictici Lucas Pereyra, un home d’uns quaranta anys que es veu atrapat en una rutina familiar infeliç. Pereyra viatja des d’Argentina fins a Montevideo per treure del banc els diners d’uns avançaments editorials, aprofitant que a Uruguay no li devaluen tant els diners com al seu país, tot i que l’operació que té planificada és il·legal. Els diners no són més que una excusa per quedar amb Guerra, una jove amb qui va viure un brevíssim affair un any abans. El que havia de parèixer una jornada fantàstica per al protagonista (diners a la butxaca i sexe amb la dona que desitja) acabarà convertint-se en una tragicomèdia fregant l’absurd, en el bon sentit.

Tenim un personatge un poc arquetípic: un home en la crisi dels quaranta cansat de l’esforç de criar un fill i insatisfet de la relació amb la seua parella, que busca recuperar guspires de la seua joventut a través d’aventures passatgeres amb dones joves. El plantejament confesse que no és massa atractiu, però l’evolució de la història, la decadència del protagonista i l’ús del llenguatge fan que aquesta premissa tan prototípica es convertisca en una novel·la amb un gran atractiu.

La uruguaya està escrita en argentí: les conjugacions verbals, els adjectius i els noms són els propis del país de Mairal. Al principi pot xocar un poc si no estem acostumats (jo encara tenia present a la meua estimada Mariana Enriquez), però el llenguatge no es converteix en cap moment en una barrera per comprendre la història, al contrari. A mi, personalment, m’ha encantat l’ús que es fa de l’argot col·loquial, la translació tan divertida de l’oralitat a les pàgines escrites. Un altre punt important de la novel·la és l’humor, ens riem de la misèria de Pereyra per com ens la conta, amb una mirada còmica, àcida i desencantada sobre la vida familiar, sobre l’amor i sobre les convencions socials.

Aquesta novel·la ha tingut molt d’èxit i jo crec que una de les raons de la seua popularitat és que és un llibre ideal per al lector no habitual: és molt breu, senzill de llegir i amb una trama que t’atrapa fins a l’última pàgina. Bàsicament, és un llibre fàcil de regalar i de recomanar, sense massa risc de fallar. Marial exposa una narrativa molt masculina, farcida de testosterona i desig sexual (com endur-se al llit a Guerra és l’objectiu primordial del protagonista), però molt honesta i autocrítica, també. La masculinitat que hi impera pot tirar enrere alguna lectora acostumada a una mirada més femenina, però jo li aconsellaria que intentara veure més enllà de la superfície, perquè tots i totes, al cap i a la fi, podem entendre i empatitzar amb la crisi de Pereyra.

La uruguaya és una lectura agradable, molt divertida. Una epopeia en miniatura sobre la necessitat d’un home de retrobar la seua joventut i sobre les conseqüències que aquest anhel impossible comporta. Una novel·la que no us furtarà més de dues vesprades i que agraireu per la seua honradesa i per la seua visió descarnada de les estructures socials i familiars actuals.

“La guitarra siempre me quedó grande, demasiadas cuerdas para tener en cuenta, demasiadas notas en ese puente. Para un autodidacta, el ukelele es ideal. Entendí que prefería tocar bien el ukelele que seguir tocando mal la guitarra, y eso fue como una nueva filosofía personal. Si no podés con la vida, probá con la vidita”.

Aquesta planta és una escal·lònia

Llig-lo si... vols passar-ho molt bé amb una lectura
Fuig si... no t'abelleix sentit-te identificat amb un home en la crisi dels 40