84, Charing Cross Road (Helene Hanff)

Esta setmana, millor dit, el dilluns, em vaig llegir 84, Charing Cross Road (1970) de Helen Hanff. Va fer falta un viatge d’anada i tornada a la faena per acabar la lectura i és que és molt curtet i es llig en mitja sentada. Sembla que és un llibre molt estimat per la comunitat lectora que habita en Internet, jo no n’havia escoltat parlar mai. Vaig veure’l en una llista de “llibres sobre llibres” i és que llegir sobre llegir, sobre biblioteques i llibreries, em causa una bonica sensació de benestar.

L’edició que tinc és l’edició limitada (no sé com de limitada és, ja que l’he vist en prou llocs) d’Anagrama. Bé, la història tracta sobre una dona novaiorquesa que escriu a una llibreria antiquària de Londres per demanar que li envien uns llibres. D’aquesta manera, comença una amistat per correspondència (de Helen amb el personal i familiars de la llibreria) que s’allarga als vint anys. Jo no ho sabia fins que no m’havia acabat el llibre, però són cartes reals de l’escriptora a la llibreria: no basat, ni inspirat en fets reals, no. És real.

És una història bonica, perquè es pot apreciar l’evolució de les relacions entre els personatges, que al final són ja com si foren família. És curiós, perquè jo anava llegint i quasi no em fixava en les dates. Quan les mirava em sorprenia cada vegada, perquè els anys avancen a un ritme trepidant. Vull llegir-me’l altra vegada d’ací un temps, no sé per què pense que m’agradarà més amb una segona lectura.

I poc més, és una lectura molt agradable, per passar una estona dolça i respirar un poc després de llegir Allò que el vent s’endugué. Per cert, la història va ser traslladada a una obra de teatre i a una pel·lícula, protagonitzada per Anthony Hopkins i Anne Bancroft, titulada en Espanya La carta final. La llibreria (ubicada en el 84 de Charing Cross Road) ja no existeix. En el seu lloc ara hi ha un McDonald’s...

Fotograma de la pel·lícula dirigida per David Jones (1987)